Aplicacions mòbils d’utilitat (I)

appsAra que tenim les noves tecnologies a l’abast les vint-i-quatre hores del dia i amb la moda dels telèfons intel·ligents que, a part de ser una moda, són molt útils, si teniu un mínim interès per la llengua i us agrada consultar sovint si una paraula o una altra són correctes, us podeu instal·lar aplicacions (App) mòbils gratuïtes que us seran d’utilitat. Avui us en proposaré tres.

La primera eina és el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), l’obra de referència sobre la normativa lèxica en català. L’Institut d’Estudis Catalans ha dissenyat 3 versions del DIEC per a dispositius mòbils: una per a sistemes operatius iOS i una altra per a sistemes operatius Linux, consultables en línia i gratuïtes; la tercera és una versió de pagament (32,99 €) per a iPhone i iPad, descarrega el diccionari íntegrament i no cal connexió a la xarxa per fer-hi consultes.

La segona aplicació que us recomano és la del Diccionario de la lengua española (DRAE) de la Real Academia Española. És una aplicació compatible tant amb sistemes operatius iOS com amb sistemes operatius Android i permet fer consultes esglaonades, per aproximació, sense tenir en compte l’accentuació i de formes complexes, entre d’altres. Les dades consultables són les de la 5a actualització del DRAE.

Finalment, una tercera aplicació útil, sobretot ara que començareu les vacances i potser viatjareu per diversos països d’Europa. S’anomena Falsos Amics i ha estat creada pel Servei de Llengües de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un ajut INTERLINGUA de la Generalitat de Catalunya i amb el suport de la Unitat d’Assessorament Lingüístic i Traduccions. Falsos Amics ofereix la possibilitat de comparar entre dues llengües romàniques els termes que s’escriuen igual o d’una manera aproximada i que es podria pensar que volen dir el mateix però que, en realitat, no tenen el mateix significat. Les llengües disponibles són el català, l’espanyol, el francès, el portuguès, l’italià i el romanès.

A tall d’exemple, us apunto una mostra dels falsos amics consultables:

CAT – ESP

Ara: L’edifici actual no conserva elements d’època romànica i ara és un petit temple rectangular, restaurat el 1954.

Ara: El agricultor ara la tierra y echa fertilizantes naturales. Cultiva productos biológicos.

ESP – FR

Course: La marathom de New York est la course la plus importante du circuit amateur.

Curso: Este año, el curso universitario presenta novedades con la implantación de un nuevo plan educativo.

IT – PT

Affamato:  Piero è affamato perché non mangia da 8 hore.

Afamado: Oscar Niemeyer era um arquiteto muito afamado.

RO – IT

Ciment: Au construit o casă din ciment ca să rezizste la inundaţii.

Cimento: È molto coraggioso e sarà contento di affrontare un nuovo cimento.

Tot esperant que us instal·leu les aplicacions al mòbil i que descobriu que us són útils, us desitjo unes bones vacances —o que les hagueu passat bé, si ja les heu fetes— i espero retrobar-vos al setembre.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Ús, Eines, Llengua, Vocabularis

La llengua i el turisme

130618-La-llengua-i-el-turismeHi ha molta gent que sovint es pregunta i de vegades em pregunta qui podria necessitar un servei lingüístic amb la gran quantitat d’eines que hi ha a la xarxa per resoldre dubtes ortogràfics i traduir qualsevol llengua a qualsevol altra a cost zero. Quan parlen d’aquestes eines es refereixen, sobretot, al corrector del Word i al traductor del Google, efectivament, dues eines que en molts despatxos i en moltes oficines s’utilitzen diàriament.

Us voldria explicar amb un cas pràctic la utilitat de contractar un servei lingüístic professional, que ofereixi un resultat acurat i una garantia de qualitat que les eines que es poden trobar en línia no poden oferir de cap manera.

Imagineu-vos que dirigiu un hotel amb servei de guies turístics i de restaurant. Haureu de pensar a senyalitzar l’edifici, a oferir díptics de les possibles rutes guiades i a tenir una carta de plats adequada al vostre client potencial, a més d’una pàgina web clara i fàcil d’usar per reservar habitacions. Si oferiu tota aquesta informació escrita en un català pulcre, potser tindreu assegurat un tipus de client patriota amb estelada inclosa o potser fins i tot un d’estranger enamorat de Catalunya. Si, per contra, aquests dos clients potencials llegissin un català macarrònic, hi hauria la possibilitat que el primer se sentís ferit i no tornés mai més i el segon, que potser sabia una mica de català, no entengués res de res. D’aquest supòsit pràctic, se’n dedueix que podríeu perdre els vostres dos clients en un tres i no res sense haver fet ni un gest. Per tant, la solució més òptima seria una presentació amb un català escrit ben polit.

Si hi penseu una mica, arribareu a la conclusió que no és rendible tenir un hotel tan complet per oferir-lo només a les persones que entenguin el català. Hi ha tot un món de possibilitats davant vostre que voldreu aprofitar per fer el negoci tan rendible com sigui possible i, per tant, us assegurareu que tothom, vingui d’on vingui, us entengui. Seria d’una gran intel·ligència empresarial senyalitzar l’edifici en altres llengües, com també oferir els díptics, la carta i la pàgina web en aquestes altres llengües. Que a quines llengües? A la del país dels clients que vulgueu captar. Així de senzill i així de complicat.

I no cal dir que el vostre client quedarà encara més content si els vostres treballadors també parlen la seva llengua, ni que el resultat que n’obtindreu serà més satisfactori.

L’exemple de l’hotel és extrapolable a altres tipus de negocis. Quan tens un negoci, una porta oberta al públic, has de pensar què és el que fidelitzarà més el client, el més mínim detall que et pugui fer més competitiu que la resta del teu sector, i en l’àmbit turístic la llengua és l’eina clau que pot fer que el client se senti com a casa, no en tingueu cap dubte.

Deixa un comentari

Filed under Ús, Correccions, Eines, Llengua, Ortografia

L’absurd més absurd de tots els absurds

130602 LapaoLlegir el primer comunicat emès en LAPAO m’ha provocat un sentiment de tristor que només havia sentit abans en llegir la web de l’Acadèmi de sa Llengo Baléà. És injust i inadmissible que partits polítics corruptes i dictadors (PP i PAR, en el cas del LAPAO i el LAPAPYP), que bàsicament es preocupen per aconseguir poder amb l’únic objectiu de beneficiar-se’n personalment, que vetllen a tothora per exaltar uns símbols nacionals (els espanyols) que ells consideren que són els únics que es poden venerar, ara, dediquin tots els esforços a aniquilar la llengua i la cultura catalanes.

Els personatges que representen aquests partits es creuen que tenen el dret irrevocable de canviar la història, de contradir les veus expertes en llengua, de no fer cas a institucions com l’Institut d’Estudis Catalans… però no, no el tenen, aquest dret, i a més de fer-los-ho saber, hauríem de poder fer alguna cosa més per defensar els drets dels catalanoparlants de la Franja i de la resta dels Països Catalans. I ho hauríem hagut de fer abans que aprovessin la Llei.

Però deixo aquesta línia de discussió per parlar mirar d’analitzar com el PAR ha escrit aquest comunicat que supera la línia vermella més ampla que ens puguem imaginar i se situa en l’absurd més absurd de tots els absurds.

Sobre quina base científica escriuen d’aquesta manera el LAPAO? Resulta que qualsevol llengua del món civilitzat té gramàtiques, ortografies, diccionaris… per posar-hi un exemple, només del Mestre Fabra se n’han recopilat 9 volums, i el LAPAO no en necessita? Mirem-nos-ho amb calma, emprenguem el primer paràgraf del comunicat:

Lo passat 9 de Mach les Corts de Aragó ban aprobá una Lley de Llengües que, per primé camí, recononeix lo nostre bollgut parlá fragatí, y’l cllassifique en l’aragonés oriental, definició en que se designe al conchún de modalidats aragoneses propies que parlem a les comarques orientals de Aragó. La Lley reconeix que a Aragó, ademés del español, se parle aragonés: aragonés oriental a l’área o zona oriental y altoaragonés o aragonés septentrional al Pre-pirineu y Pirineu. 

La Gramàtica del català contemporani (Empúries), dirigida pel Mestre Joan Solà (DEP), diu que «els trets més destacats del [català] nord-occidental són de tipus morfològic […] podem fer esment de l’article masculí lo». Res que ens sorprengui, oi? Usen el lo que els és propi malgrat la discussió habitual sobre els usos formals i informals.

Després del lo, es limiten a escriure en fonètica, tal com pronuncien el que escriuen, res que no hagi intentat fer algun escriptor de novel·les en inventar personatges que parlen un dialecte del català dels més minoritaris (ho dic perquè m’hi he trobat). Però, per què escriuen y en lloc de i? Per què? Quina diferència hi troben? És clar, que sembla més espanyol que no pas català. Per què Mach en lloc de matx, que sonaria igual? Perquè també sembla més espanyol i, fixeu-vos-hi, en castellà els mesos de l’any s’escriuen en majúscula i, en canvi, en català, en minúscula. Accent tancat a la a? Que no la diuen amb la boca oberta?

A més, s’equivoquen en escriure Corts de Aragó; hi hauria de dir Corts d’Aragó. I si no és això, hi hauria de dir a la área en lloc de a l’área. Dues vocals juntes, contrauen, senyors lapaoesos, encara que vulguin canviar el nom d’una llengua com la de la Franja. O potser preferirien Corts de Aragó i a la área, que també sonaria més espanyol? El Pre-Pirineu també crida l’atenció, amb guionet, com que en català es tendeix a eliminar tants guionets com sigui possible… Finalment, l’accentuació, a la castellana.

Per cert, alerta amb el conchún: si el LAPAO és una llengua de la Xina, el Conchún és un municipi del Perú.

Ho deixo aquí. No continuaré amb l’anàlisi de la resta del comunicat perquè seria com el conte de mai no acabar i perquè el plantejament d’aquestes qüestions ajuda a veure clarament que no és que ells tinguin a la mà la veritat absoluta que els empara, a l’hora de canviar el nom i l’ortografia d’un parlar que diuen que és diferent del català. El que els passa, a aquesta gentola, és que odien qualsevol cosa que faci un mínim tuf de català i el que pretenen és fulminar-lo sigui com sigui i al preu que sigui. I la seva manera de veure el món no els permetrà mai entendre que en la diversitat hi ha la riquesa, ells només entenen que d’España, una, i a la resta, que els bombin. Encara no havíem acabat la transició que ja hem tornat a caure en una dictadura. Una dictadura, no, diran alguns, això és democràcia perquè algú els ha votat. Espero que algun dia els desvotin.

Deixa un comentari

Filed under Ús, Lapao, Llengua

‘Freeganism’ o ‘freeganisme’ o viure sense gastar diners

130516 freeganism_portadaEl Termcat proposa que, en català, utilitzem el manlleu freeganisme per referir-nos a un estil de vida alternatiu que implica alimentar-se exclusivament de menjar de rebuig, sense pagar res pel menjar. Portat a l’extrem més extrem, el freeganisme seria una opció de vida per la qual s’optaria a viure sense diners voluntàriament. En anglès, del freeganisme en diuen freeganism, un acrònim format per free i vegan. Free significa ‘gratuït’; vegan, ‘seguidor del veganisme’, és a dir, d’un estil de vida basat en el respecte pels animals que rebutja l’ús i el consum d’animals o de qualsevol producte o subproducte obtingut per mitjà de l’ús o la mort dels animals.

Anem a pams i fem referència només a freeganisme en el sentit d’alimentar-se de menjar reciclat.

Per començar, el terme anglès dóna per fet que el menjar que recullen les persones que opten pel freeganism són vegetarianes ­–veganism és la contracció de vegetarianisme que, en formar l’acrònim, queda ­–ganism. Que no hem vist mai un documental en què surten imatges de gent recollint la carn a punt de caducar dels supermercats? Per tant, tenim la primera inconcreció del terme.

La segona inconcreció resulta de traduir freeganism com a freeganisme. Un catalanoparlant haurà de saber, per entendre mitjanament de què parlem, que free és gratis i que –ganisme és veganisme, que, alhora, és vegetarianisme. Si no sap això, quan algú li digui “fes-te freeganista”, o dirà que sí, que sí, per quedar bé i es posarà en un embolic sense voler-ho o serà valent i preguntarà què vol dir, exactament.

La tercera inconcreció la tindríem en el cas que haguéssim parlat del freeganisme en el sentit més estricte del terme. Aleshores, el free ens seria útil, perquè parlaríem d’un estil de vida gratuït, però què en faríem, del –ganisme?

Vaig fer un tuit a propòsit, per comprovar si l’adaptació del terme generava debat o si, per contra, el meus seguidors més entesos en la matèria reaccionaven. I van reaccionar: @annallis, @calreflex, @sarriamasia, @mirmalloret, @ainaduma i el mateix @Termcat van participar del debat. Cap d’aquests, que em consta que tots treballen en matèria de llengua, estava d’acord que la solució més encertada fos freeganism, malgrat que algú deia que caldria esperar i veure la solució definitiva del Termcat o, fins i tot, que al començament tampoc no se sabia què volia dir futbol, i mira, ara.

130516-freeganisme

Les solucions possibles que van aportar els tuitaires esmentats són defranquisme (aquesta no ens va agradar gaire), gratuïtisme, friganisme, freeganism, vegratisme, vegegratisme i veganisme amb alguna descripció que l’acompanyi. I el millor de tot: vam aconseguir que el Termcat ens digués que prenien nota de les nostres observacions.

130516-freeganisme2

Per tant, companys, hem obert la porta a no acceptar d’entrada un mot estranger, a estudiar una mica les opcions abans de fer-lo nostre definitivament. I jo, defensora de les paraules catalanes, us n’agraeixo la col·laboració.

Deixa un comentari

Filed under Ús, Eines, Llengua, Vocabularis

És català

llenguacatalana

El 5 de novembre de 1992, el Govern espanyol va signar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, el dia 9 d’abril de 2001 va ratificar la signatura i, tot plegat, entrava en vigor l’1 d’agost de 2001. Si tenim en compte que la Carta es va obrir a la signatura dels estats membres del Consell d’Europa el mateix dia 5 de novembre, és evident que l’Estat espanyol va ser dels primers a signar-la.

En l’edició que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va fer de la Carta, s’hi pot llegir: “És cert que la Constitució espanyola atorga determinats privilegis a la llengua castellana i que les institucions democràtiques espanyoles encara impedeixen, per exemple, l’ús de llengües diferents de la castellana a les Corts Generals, als tribunals Constitucional i Suprem i en altres organismes, i que els neguen la presència, per exemple, als passaports o als segells postals. Però també és cert que en els darrers vint anys Espanya ha fet un canvi significatiu en la forma de tractar les seves minories lingüístiques, perquè ha passat de perseguir l’ús de la llengua catalana i la resta de llengües a permetre que el Govern de Catalunya i els de les altres comunitats autònomes que tenen llengua pròpia duguin a terme una política activa de suport a la llengua del país”.

Tot just ha transcorregut la meitat de vint anys des que Jordi Vilajoana, aleshores conseller de Cultura de la Generalitat, va escriure aquestes paraules, però sembla que el cicle repetitiu que diu que té la història ha començat abans d’hora: el Govern espanyol torna a perseguir la llengua catalana.

A Catalunya, la immersió lingüística exigida pel ministre espanyol d’(in)Cultura Wert; al País Valencià, la imposició flagrant de l’educació en castellà a les escoles públiques i la defensa aferrissada de la denominació valencià en lloc de català; a les Balears, l’Acadèmi de sa Llengo Baléà pretén canviar no només el nom de la llengua catalana, sinó també la manera d’escriure-la, i el Govern vol anul·lar qualsevol manifestació pública en català, començant pels topònims ­–per cert, és Maó–; ara, a la Franja de Ponent, que si Lapao que si Lapapyp.

Estan bojos, aquests romans! Ho deia l’Astèrix, la frase no és meva, però en faré ús amb el seu permís. Potser bojos és poc; tanmateix, m’entendreu. 7 milions a Catalunya, 5 milions al País Valencià, 1 milió a les Balears i 70.000 a la Franja de Ponent. Això fa un total de 13.070.000 persones que vivim als Països Catalans, que tenim el dret de parlar la nostra llengua perquè així ho preveuen tant els nostres estatuts d’autonomia com la mateixa Constitució espanyola com la Carta signada per l’Estat espanyol, i pretenen anul·lar els nostres drets i la nostra voluntat de ser catalanoparlants? No se’n sortiran.

No se’n sortiran perquè ens trobaran al carrer, junts, defensant la nostra llengua.

No se’n sortiran perquè posarem tota la voluntat del món a parlar català a cada moment, perquè la nostra llengua no reculi.

No se’n sortiran perquè defensarem els nostres drets denunciant qualsevol atac personal o col·lectiu que rebem, directament a Europa, en pro de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

No se’n sortiran perquè els mestres i els professors dels Països Catalans no acataran aquestes lleis absurdes que ens volen aniquilar com a poble i que beneficien un nombre de famílies insignificant aliades amb el Partit Popular i el tan odiós Tribunal Constitucional.

No se’n sortiran perquè els universitaris no toleraran una formació acadèmica en universitats públiques dels Països Catalans en una llengua que no sigui la seva.

No se’n sortiran perquè els empresaris de totes les mides retolaran i etiquetaran en català.

No se’n sortiran perquè als casals i esplais de lleure, als gimnasos i a les piscines, els monitors parlaran en català.

No se’n sortiran perquè… (poseu-hi tants perquès com vulgueu)

No se’n sortiran perquè no ho permetrem. Que lingüísticament ens imposin el que vulguin, però unim-nos i defensem el que és nostre amb les dents, si cal, perquè si no ho fem nosaltres en primera instància, si no ho denunciem tot a Europa en segona instància, si no ho portem a la resta del món, si també cal, individualment i col·lectivament, qui no se’n sortirà serem nosaltres. I la nostra llengua, que ho val tot.

Deixa un comentari

Filed under Ús, Llengua

‘Escrache’: propostes catalanes

130421-escracheNúvol, el digital de cultura, em va publicar un article sobre el mot escrache, importat de l’Argentina. En aquest article, pretenia fer una síntesi de com, d’una banda, el mot en qüestió havia estat molt ben rebut en arribar a Catalunya però, d’una altra, hi havia qui preferia, com jo, usar un terme català per fer referència a les manifestacions davant el domicili particular o laboral d’algú per retreure-li públicament el comportament o la responsabilitat en un problema social.

Com que hi ha diverses persones que han invertit part del seu temps a fer comentaris al meu article per aportar propostes catalanes que es podrien usar en lloc d’escrache, i com que sempre tinc la sensació que els comentaris allà es queden perquè potser decidim abans d’hora que no seran interessants, m’ha semblat pertinent recollir-los –només els que aporten possibles solucions; demano disculpes a la resta de participants, perquè també fan comentaris interessants– i, alhora, recomanar als serveis lingüístics oficials que hi facin un cop d’ull, perquè són propostes amb fonament –em sembla.

Antoni Dalmases: A casa sempre n’hem dit escarnir, de ridiculitzar en públic, per fer quedar malament algú. De petit, a mi la iaia –que tenia molt mala bava– m’havia dit moltes vegades “no m’escarneixis, que et clavaré un ventallot!”, quan la imitava davant dels altres germans, exagerant el que havia dit o havia fet. Jo trio escarnir, per raons morals, filosòfiques, personals i familiars. (I perquè la “CH” allà al mig fa que no sàpiga ben bé com pronunciar-ho…).

Josep Pujol: Jo també voto per escarni, una paraula ben viva a la Selva si més no quan era petit (amb el mateix significat que apunta l’Antoni Dalmases), i que s’ajusta força a l’escrache argentí.

Eudald: Vaig proposar encalç, ja que escarni no acabava de veure-ho clar. Ens en riem, dels polítics? Sí, també, però en l’escrache el que fem és perseguir-los, és a dir, encalçar-los.

Victor Iñúrria: Trobe que cadascú li pot donar el sentit que vulga, però el que és, és, i quan algú vol foragitar un animal, una persona o un grup de persones, a les quals es vol manifestar els seus pecats i avergonyir-los, de sempre s’ha dit aücar, i a base de forts aücs, s’ha fet una cridòria, de les que acollonen. Així que jo opine que hauríem d’utilitzar aqueixa paraula i verb tan nostrats. Mireu la Gran Enciclopèdia.

Vigilant: A veure, veig que no ha sortit aquí escratx, que per mi resol alguns problemes (ho sé, no tots). Resumidament:
 1. Seria inequívoc (no com escarni, escarn, encalç…). 2. Seria un mot català, ben format (per contraposició a escrache).
 Albert Pla, en l’article esmentat, acabava dient una cosa com que “si el fenomen es consolidava” ell optaria per escratx (és a dir, per normalitzar-lo). El mateix dia, S. Alzamora usava també escratxos (li sortia així, natural) en el seu article diari.
I ha sortit així mateix en algun altre mitjà. O sigui, per mi, escratx.
Dit com de passada: no entenc gaire que hàgim d’esperar que es consolidi un fenomen (això és pel que diu Albert Pla) per adaptar provisionalment (o sia, per servir-nos-en una temporadeta curta o llarga) un mot estranger que, adaptat o no, ara com ara s’usa tothora i se’n parla arreu i d’alguna manera clara i inequívoca l’hem d’anomenar. No estem fent un diccionari, els que escrivim cada dia per comunicar coses. Simplement (ens) comuniquem. Encara més: si diem escrache, com si fos un fenomen estranger, estem amagant la realitat. L’escratx ja és un fenomen nostre, i jo diria que per molts anys (en els dos sentits, i disculpes per la falca ideològica).

Vigilant (2): Ara llegeixo amb més calma el comentari de Víctor Iñúrria, que només me’l vaig mirar pel damunt (disculpes, Víctor) me’n vaig al DCVB i veig que aücar em remet a ahucar i a ahucada: ‘manifestació cridanera i sorollosa de burla’. 
És veritat que l’ús d’aücar amb aquests significats està circumscrit a determinades comarques del PV i la zona del tortosí, però si volem ho tenim aquí. El famós escrache, en català, ja existia: aücada. Ara bé, si per algun motiu fos interessant incorporar un mot nou per referir-nos a aquest fenomen (per denotar-ne la novetat, la modernitat), la meva aposta, com deia, seria escratx. 
O sigui, per mi:
 1. aücada
 2. escratx.

Llegits els comentaris, podem arribar a la conclusió que, de mots catalans per definir aquestes accions de protesta esmentades, en tenim uns quants a la nostra disposició. Només amb 6 comentaris en podem extreure 4: escarni, encalç, aüc, escratx.

Aquesta síntesi ens demostra, una vegada més, que la llengua catalana és molt més rica del que nosaltres mateixos ens pensem, que tenim mots per dir-ho tot i que només ens cal una mica d’esforç per trobar-los. La qüestió no és si adoptem un mot estranger (castellà, anglès o búlgar, és igual) amb tanta facilitat com s’ha adoptat escrache; la qüestió és si estem disposats a vetllar per la salut de la nostra llengua fent un esforç col·lectiu per trobar solucions catalanes a les nostres coses noves.

Deixa un comentari

Filed under Ús, Llengua, Vocabularis

La riquesa lingüística del territori als mitjans de comunicació públics de Catalunya

130407-sosperiodismeebrenc

Avui escric un article en dedicatòria inclosa. Començaré per la dedicatòria, que porta el nom de tots los corresponsals autònoms de Catalunya Ràdio, TV3 i l’Agència Catalana de Notícies (ACN) als territoris de Catalunya, però especialment lo nom de Sònia Castelló i Robert Guinart, de TV3; Josep Baubí, Sofia Cabanes i Vera Talarn, de Catalunya Ràdio, i Anna Mayor, Anna Ferràs i Jordi Marsal, de l’ACN, i dic especialment perquè ells són les veus que informen de les Terres de l’Ebre als nostres mitjans de comunicació públics i, en la mesura que informen del que passa al meu territori a la resta del país, me representen.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha decidit que ells són los que fan anar malament les finances de l’ens i que ha de prescindir, almenys de moment, dels professionals externs i autònoms de TV3 i Catalunya Ràdio en una dedicació “esporàdica”, segons han definit. Sé de primera mà que d’esporàdica no en té res, la seua dedicació, perquè sempre que hi ha una notícia hi són, un fet que no deu ser fàcil quan han de cobrir una informació a cada punta de territori –separades d’una distància de dos hores en cotxe–, cosa que estos darrers dies ha succeït. Ho han fet sense mandra i s’hi han estat les hores que ha calgut mentre embotien com podien a les seves agendes la cobertura de la resta de notícies de les Terres de l’Ebre.

Ells són professionals de la comunicació –alguns des de fa 24 anys, com Josep Baubí– del territori, se’l coneixen, lo descobrixen i el parlen. Dic que el parlen perquè, malgrat que apliquen algunes consignes estàndard imposades per la norma, tenen aquell deix d’aquí, aquell lèxic d’aquí, aquell lo i aquell este que dixen anar de tant en tant i que als ebrencs que els escoltem mos agrada reconèixer com a nostres. Tots parlen lo nostre català i els volem a ells.

La riquesa d’una llengua com la nostra es troba en este estàndard que mos unix en l’escriptura i en lo dialectalisme que mos separa en l’oralitat. Quan sentim la Margalida Solivellas que mos parla des de Mallorca o el Pere Codonyan que mos parla(va) des de la Catalunya Nord (feia més de 18 anys que n’era corresponsal, per cert), mos sentim identificats i, tot seguit, amb la Sònia Castelló, mos sobreïx l’orgull ebrenc: perquè sortim a la tele i perquè parla com natros.

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ­–la Corpo, diuen, los periodistes d’aquí– ha decidit que no mos cal, esta diversitat lingüística, que és millor centralitzar-ho tot, estandarditzar-ho tot. I s’equivoca, s’equivoca molt: no és només que mos enviaran corresponsals que no parlen com natros, és que estos corresponsals no coneixeran lo territori, no es preocuparan pel que mos passe ni sabran si cal explicar-ho o no, faran les seues hores signades per contracte i dixaran escapar notícies fora d’hores perquè, és clar, ells tenen un contracte i no com los altres, que corrien 24 hores darrere la notícia perquè només los unia una relació professional en la Corpo.

Esta situació em provoca tristor, me fa sentir una vegada més que el meu territori, com los altres territoris més perifèrics, patim un altre cop de centralisme que esta vegada afectarà persones responsables, entregades, professionals, dignes de la professió. I també afectarà la riquesa lingüística del territori als mitjans de comunicació públics de Catalunya.

Los que ja han fet fora, mos representaven; los que faran fora, també. Caldrà vore si els nous corresponsals mantindran este deix, este lèxic, este lo i este este que ara mos pren la Corpo.

Deixa un comentari

Filed under Ús, Llengua